VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

L’any 2013 s’han complit vint anys de la mort de Vicent Andrés Estellés, el poeta valencià més important del segle XX. En aquesta classe i en la pròxima tractarem d’acostar-nos un poc a la figura del poeta i de conéixer alguns dels seus poemes més coneguts. Preparats per al viatge?

Vida

Vicent Andrés Estellés va nàixer l’any 1924 a Burjassot, un poble que està molt a prop de València. La seua família era molt humil. Son pare era el forner del poble i havia de sacrificar-se molt, perquè no faltara res a casa. La infància i l’adolescència d’Estellés van ser molt dures i van estar marcades, directament, per la Guerra Civil i per la dura postguerra: anys de fam i de patiments, on la mort va estar molt present en la família Estellés. Quan Estellés a penes tenia un any, el seu iaio, Nadalet, va morir assassinat per un germanastre a causa d’un conflicte per l’herència familiar.

Vicent, des de ben menut, va mostrar una gran predilecció per la lectura i l’escriptura, circumstància que va guiar tant la seua vida personal, com la professional. De fet, el poeta va treballar com a periodista al diari Las Provincias, de València, uns trenta anys. A finals dels 70, el van despatxar, tot i que ja feia un temps que l’havien arraconat a la redacció; perquè no estava d’acord amb la nova línia editorial del periòdic.

En el pla personal, Estellés es va casar amb Isabel i van tindre tres fills. La primera, Isabel, va morir un parell de mesos després d’haver nascut. El mateix Estellés ens ho va contar al poema “Cançó de bressol” (bressol, significa ‘cuna’ en valencià).

Totes aquestes vivències van influir decisivament en la seua poesia.

Obra

Els experts han definit Estellés com el poeta del poble, ja que el llenguatge que utilitza s’acosta més al del carrer, que al culte. I, a més, el dia a dia, la quotidianitat també està present als versos d’Estellés. Amb tot, la poesia de l’autor de Burjassot també conté elements clàssics, com ara: la preocupació per la mètrica, l’ús del record o les referències als nostres autors del segle XV.

Pel que fa a la temàtica de la poesia estellesiana, els principals temes que apareixen als seus llibres són: la mort, l’amor, l’erotisme, la vida quotidiana, el compromís polític i social i l’exaltació de la identitat cultural valenciana.

Entre els reconeixements que va rebre, cal destacar-ne els següents: el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes.

POEMES

Jo tinc una mor petita meua i ben meua només. Com jo la nodresc a ella, ella em nodreix igualment. Jo tinc una Mort petita que trau els peus dels bolquers. Només tinc la meua Mort i no necessite res. Jo tinc una Mort petita i és, d’allò meu, el més meu. Molt més meua que la vida, amb mi va i amb mi se’n ve. És la meua ama, i és l’ama del corral i del carrer de la llimera i la parra i la flor del taronger. (Cançó de Bressol, 1953)

No he desitja mai cap cos com el teu. Mai no he sentit un desig com aquest. Mai no el podré satisfer –és ben cert. Però no en puc desistir, oblidar-te. És el desig de la teua nuesa. És el desig del teu cos vora el meu. Un fosc desig de la teua nuesa. És el desig, vagament de fer dany. Bé el desig simplement impossible. Torne al començ, ple de pena i de fúria: no he desitjat mai cap cos com el teu. L’odi, també; perquè és odi, també. No vull seguir. A mamar, tots els versos!

He respectat, en tu, totes les dones; he estimat, en tu, tota la vida; intensament, t’he besat un turmell. He volgut ser com un amant antic. Al llit, revolt, jeies nua, escampada: en un turmell t’he besat l’existència, amor, dolor, plaer i treballs .

Treballe amb molt d’amor un idioma que em serà molt censurat de vegades. Ho pense, ho sé, i no em puc aturar, car he de dir coses molt necessàries per al futur de l’idioma que empre. Vindrà algun jorn que ho reconeixeran. Em buscaran, però no em trobaran. Llavors diran, però en vers: quina pena!

suetoni, que és un fill de puta, cosa que no té cap mèrit, car tot ho feu la seua mare amb el consentiment i el consell del marit, a més d’ésser ell, suetoni, de pròpia collita, un bon cabró, parla de mi en termes més que maliciosos. allò que més em fot és que ho fa sense gràcia, com que té tan poc que agrair als déus, ha malparlat dels cèsars, de tot allò en què roma millor o pitjor creia. malparla ara de mi. m’ha posat a l’altura indiscutiblement del cèsar. que els déus li ho paguen enfonsant-li una clava en el forat nefand.